Els analgèsics transparents et suraven sobre les glaçades mans; no havia vist mai un somriure tan irònic... vas néixer de la tragèdia transformada en drama sense màscares ni escenaris plens d'audicions complicades.
L'emergència era tan hermètica que descobrir-la era un enigma. Vaig esperar la teva trucada, el teu senyal, el teu crit de guerra; però tu estaves liada amb amors de cap de setmana que mesuraves amb escaires i cartabons... res era prou gran per tanta ambició. I suada de dalt a baix vas donar-ho tot a hormones que no sabien ni qui eres. Però tu ja estaves contenta amb el càstig diví que volies aplicar. I els jutges sou tan bons que amb un cop de clau ja podeu somriure per sempre més.
Però el meu desterrament ara serà per sempre i en poc temps m'oblidaràs, com has oblidat tantes gotes enganxades al teu cos en tardes de tardor, sota copes d'arbres en les que entregaves copes d'or i metalls daurats.
Hi ha tantes coses, tan amor destrossat, que tan sols voldràs creure les teves mentides, amb les que vesteixes una trista veritat allunyada de mi. Baixa de l'infern més profund i puja al cel més baix. He estat esperant-te i no has vingut. I pensaràs el mateix. Em cridaràs i em pagaràs sota el capó del teu cotxe atrotinat. Acceptaré els cops de les teves petites mans i de la teva sucosa buca; acceptaré els cops que em destrossen el cor. Però que els accepti no vol dir que els comparteixi, petita estrella: per a cada clau que hagis clavat a la paret, el mur s'haurà fet més alt. I no provis de saltar-lo, les llàgrimes no t'ajudaran.
Els murs són pedres que col·loquem per evitar-nos; si les poses, no les odiïs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada