dilluns, 25 de març del 2019

Relat de la partida

Volia escriure una cançó sobre la doctora que em va curar d'aquell atac de cor.
Volia usar la melodia que vingués d'Irlanda.
Volia posar-hi lletra apocalíptica i forçar l'entrada d'un cor salvatge que ho devorés tot.
Però un cop començada la primera estrofa em vaig adonar que la reina de la partida ja m'havia matat. 
Sobre el taulell ensangonat ja no es veien ni blancs ni negres; el vermell era l'evidència més clara d'un final iniciàtic. 
No em quedava més remei que esborrar els primers barroers versos i tornar a començar; però enmig de tanta boira encegadora els meus alfils van fugir. Sense cavalls, ja morts en combat; ni torres, objectes de suïcidi previsible; em quedava només la sort de lligar-me les mans i estirar-me a terra.
Banyar-se en sang és una experiència que regala el destí a qui ha estimat les estrelles. Els déus de l'Olimp no perdonarien mai tal gosadia.
Així, amb les mans emmanillades i el cos nu pintat de roig, vaig veure com s'allunyava el motor que m'havia fet viure en l'obscuritat. Càstig no redemptor, obligació no alliberadora, punició pel criminal més gran que, en la solitud eterna, viurà sense perdonar-me els meus actes.