Buscant entre els
papers que amaga un dels meus calaixos perduts, he trobat allò que no cercava.
Era una carta, me la vaig escriure el mes que ve. No em vaig contestar, perquè
quan la vaig enviar quedava un mes per arribar.
Obria la missiva
saludant-me a mi mateix; tot seguit justificava tal atreviment allunyant-me dels
judicis que podrien caure sobre meu. “No estic boig”, comentava, explicant que
tot el que un fa per un mateix és bo, fins i tot saludar-se.
Després vaig
entrar en el tema sense col·lar una introducció feixuga i llarga. Seria estúpid
intentar enredar-me amb quatre paraules mal posades. D’aquesta manera, sense
embuts ni embolics, vaig exclamar: “espero que m’escoltis!”. Al costat volia
escriure la meva resposta, però en creure inoportú anticipar-me a la jugada, després de molt meditar, vaig optar per deixar que jo mateix m’escrivís quan
la carta em retornés. Clar que no comptava en què l’havia enviat el mes que ve.
Em sobraven
paraules i vaig patir un atac d’ira. Vaig esborrar el que havia escrit i, en
majúscules i amb un bolígraf que pintava amb un color més fosc, vaig redactar: “EDITORS
VALENTS, ON SOU?” Mentre escrivia aquesta ximpleria, la repetia en veu alta,
com si algú em pogués sentir. Si estava sol! No hi havia ningú més. Com sempre,
les meves paraules quedarien volant per sobre del paper, fins que un dia,
desapareixerien.
Què agosarats que
són alguns, que creuen en el que fan... Espero mai no em contesti jo mateix
aquesta carta, perquè em podria dir quatre coses ben dites que farien mal. Clar
que no sé a qui feririen més. Per si de cas, vaig escriure la carta el mes que
ve.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada