Relat d'arrossegats

-Series capaç de llençar-me aquell dard si jo t’ho demanés? El de més a la dreta, no; l’altre. El que està més afilat. El que porta el teu nom gravat. Series prou valent? Sé que la pregunta no és real. Però la resposta tampoc ho ha de ser. Què creus que passaria si em diguessis que sí? Em col·locaria en posició per rebre l’afilada arma mortal?

-No, no i no. No estic disposat a sentir les paraules enverinades d’algú que s’arrossega per terra i, sense cap mena d’escrúpols, demana als altres que baixin al seu nivell. La teva manca d’alçada, ja sigui perquè et falten cames o perquè ets com un cuc, no ens converteix a tots els altres en possibles rèptils humans.

-És a dir, no t’atreveixes a contestar cap de les meves preguntes. D’acord. La teva covardia és ara molt més que imaginació meva. És un fet real. Hem pogut constatar els aquí presents...

-Aquí presents? Qui?

-Aquí presents tu i jo...

-A on? Aquí a on?

-Aquí, on som, l’un davant de l’altre, presents tu i jo... ja no recordo que anava a dir.

-Doncs això, que a vegades, quan parles, sembles un centpeus ensopegant.