De sales

Dues amigues seuen a la penúltima fila del cinema del barri. Han portat una paperina de crispetes i, una d’elles, amaga un paquet de tabac a la bossa de mà. Quan ja estan assegudes es reparteixen un cigarret per a les dues; una calada cada una, segellant amb carmí el preuat tabac. Les crispetes per més tard, quan ja estiguem més relaxades –li comenta una a l’altra-.

Han escollit aquestes dues butaques perquè volen estar soles, sense ningú al voltant que les molesti xerrant, sense ningú que les increpi per menjar i fumar, sense ningú que les miri i jutgi. Han triat aquest cinema perquè ja no funciona, està buit i desocupat; en ruïnes, i a l’entrada una porta tapiada en priva l’accés; tot i que elles han pogut entrar per un forat lateral. L’estat de la sala és lamentable, ple de rocs caiguts del sostre, que ara ja no hi és. D'altra banda, aquest inconvenient es torna una avantatge en una nit d’estiu tan estrellada com la d’avui. Seuen i miren amunt; agafant-se les mans i rient, parlen del actors principals, l’ossa major i la seva germana petita; xerren de l’escenari de l’acció, les pedres i la pell esquinçada;  comenten la trama de la narració, l’amor i la vergonya. Estan preparades i riuen, riuen tant com poden, la pel·lícula no els fa riure, però la vida sí; perquè la vida -diu una d’elles mentre prem la mà de l’altra- és com una pel·lícula, on riure no és el més important, però ajuda.