De verd

El peix de la Maria estava podrit. Tenia llenguados des de feia una setmana, uns pops tallats a trossets que deurien portar al taulell uns vuit dies, gambes extretes de l’aigua una setmana abans, raps desfets pel pas del temps, musclos enganxats a les rajoles... i verdet, verdet per tota la botiga. La humitat regnava a l’ambient. Tant que es feien petits tolls d’aigua al terra i... al sostre!

Per contra del que podeu pensar, la gent del barri comprava cada dia, no els importava que tot fos fastigós, tant els hi feia que la pudor inundés aquell local. Quan entraven i veien a la Maria somrient els hi canviava el dia; tot recomençava i s'oblidaven dels problemes que tenien a les seves llars. La Raquel ja no pensava en el marit que cridava en arribar a casa, el Pau ja no recordava el cap que l’esclavitzava, el Roger oblidava les factures impossibles de pagar que cada primer de mes l’atemorien; i així amb cada un dels seus clients; fidels clients que religiosament acudien a demanar el que tenia més podrit.

En aquella botiga es respirava un altre caliu, un aire lleuger i alegre que feia que sempre hi hagués algú. Entraven i xerraven sense parar, fins que venia algú altre i canviava el torn.

A mà dreta, només entrar, una estanteria aguantava unes ulleres de sol; qui entrava, se les posava; qui sortia, se les treia i les tornava a deixar allà. La música sonava amb força i, contràriament al que podeu imaginar, parlant a un volum normal s’entenien perfectament. Sonava un vals, o un rock lleuger, era igual, el més important era que, a dins, tots eren feliços i se sentien a gust. A part de l’esmentada estanteria i la Maria, el citat taulell completava un fortí protegit per cinc parets blanques que ja no tenien res del color original; sinó que ara semblaven un tros de selva arrapat a l’estructura quadrada de l’habitació.

Molt lluny i molt a prop, rient i plorant, les cinc puntes estaven a l’aire evaporades i el somriure s’havia apoderat de la Maria, a qui les ganes de viure no se li acabaven mai, ni quan els cans menjaven la verdesca recent florida del seu jardí. Ni quan la tristesa dels seus veïns els feia morir. Ella esperava darrera dels seus peixos cadàvers i reia, sempre reia.