De desesperats

Assegut en un racó, Orfeu canta a la mort, a la desesperació. El Jardí de casa seva ja no té arbres fruiters, se li van morir tots. En un espai erm, pensa en la seva estimada Tristesa i plora. Plora tant que les llàgrimes se li tornen gotes de sang. Desesperat, i sense fam, s'alimenta de la vermella tristor que li raja sense parar. Porta una setmana atordit, compungit. No se la pot treure del cap i vol recuperar-la, però els seus càntics no l'ajuden. Només l'enfonsen. La maleïda serp que se la va endur se'l mira amb pena, vol acostar-se i explicar-li les seves bondats. Però si ho fes, ell deixaria d'estar enrocat per esclafar-la contra el terra. Es mou sigil·losament, pensant en la seva culpabilitat. Es nega a creure en la seva maldat; ella no és dolenta!

Cada certes hores es neteja la cara amb les mans, que queden roges. I segueix cantant. Canta tan fort que les musses veïnes es posen a plorar. Se li acosten i el besen. Ell no les vol, només desitja anar a buscar la seva amada. Però elles el veuen tan bo, tan enamoradís, que no poden evitar encapritxar-se. Totes compungides jeuen al seu costat i, primer una, després la resta, ploren i ploren fins que els cauen els ulls.

Des del fons de la terra la Tristesa els escolta, prova de sortir, però Hades no la deixa. Amb el temps que duu ella allà; ell ja s'ha enamorat. La vol acariciar, però no pot; i trist i desolat li demana a un ajudant que li talli les mans. Aquest obeïx sense recriminar i, de forma inconscient, li amputa les úniques extremitats que poden obrir les portes de l'inframón. En donar-se compte del que ha fet, ja sense esperança de sortir d'allà, es tira al forat de les flames.

Mentrestant, la Tristesa plora, i per fer-ho no pensa en coses tristes, sinó en alegres; perquè ella no les pot tenir.