De confidents

Era la setena vegada que es casava, ja estava tot preparat; l'endemà se celebrava una festa a la Costa Brava. Estava assegut a sobre d'una roca d'una petita cala, de fons se sentia la música colpidora d'en Pascal, la tenia posada un bar a dalt del turó, no gaire lluny, i el vent acostava les notes fins allà. Ningú l'acompanyava mentre mirava el mar que, embogit, xocava amb força contra les roques. Estava despentinat, amb la roba xopa i plena de sorra. Les ulleres de sol tenien granets d'arena per tot arreu; però no li importava, ell mirava l'esquitxada de l'aigua; guaitava l'horitzó a veure si apareixia una sirena que se l'endugués d'aquell lloc.

El vent venia amb tanta força que creava un remolí ferotge des de dalt fins a baix, creant petits tornados de sorra. L'aigua estava tan violenta que els peixos no gosaven acostar-se a les roques. La natura estava enfadada, però no podia demostrar-ho més que amb petits detalls que, allà, només veia ell. 

Els acordions sonaven amb tanta virulència que, per un instant, ell semblà defallir i una llàgrima demanà pas. Però es va resistir tant que l'única humitat que va caure sobre les seves galtes va ser la que feia saltar el mar contra els grans rocs en els que se sustentava.

Es mostrava fort, impertèrrit, inamovible. No pensava en l'endemà, no volia saber quin seria el pastís nupcial, ni si els invitats serien els mateixos que a l'últim casament que va presidir; no desitjava conèixer quin vals obriria el ball; només mirava profundament el seu confident, el mar. Sempre l'ajudava quan tenia un problema, sempre li donava un cop de mà i callava. Callava i bramava, amb escuma i onades grans que s'enduien el cos de la dama, que ara jeia al mig de l'arena. Estava morta, no hi havia dubte.