De felicitat

Amb un gran somriure arriba a l'andana del metro, porta una guitarra penjada a l'espatlla, i la seva vestimenta acolorida reflecteix l'aura que l'envolta. Fa tres passes i, mentre veu com s'apropa el vagó, s'abraça a un jove noi que vesteix desafinat, però amb uns ulls cristal·lins que enlluernen el seu voltant. Després d'ajuntar els seus cossos parlen i parlen, ràpid. Mentre gesticulen, es toquen, es miren directament als ulls. Pugen ambdós  sense parar de parlar; s'expliquen què fan -imagino-, on viuen, com veuen la vida i què esperen trobar.

Entre la multitud ennegrida de rostres grisos i mirades baixes, ells dos creen una llar pròpia que res té a veure amb el que els envolta. Són sants purificats, laics i pecadors, que saben buscar el Jesús interior que no coneix de creus ni de dogmes, només pensen en la fe que els porta per la vida, buscant una felicitat que adoren no trobar. Mentre un baixa, l'altre es queda, dient-li adéu, i ajudant a pujar una bella donzella. Tot i la seva bellesa es mira amb recel a la dona, no se'n refia, és la rutina de la ciutat; però després de mirar-li l'iris, somriu i es deixa abraçar; la dona li explica que ella havia de baixar i ell no, però que s'han equivocat, i els és igual, segueix en el vagó, contenta, amb la seva guitarra a l'esquena, il·luminant la bella dama a qui ara llueix més que mai el daurat dels seus cavalls.

I és que el seu cos es mou, ara, gràcies a la fetillera que encisa a qui toca, i gira la cabellera, mou les mans i es toquen sense pudor, parlant de la felicitat de la vida; una felicitat que no es pot trobar, però que busquen entre la misèria de la gent que, adormida, navega en diferent llar però mateix aire. 

I si tu vols anar amb ella, has de confiar i creure en sa mirada, perquè res més et farà volar.