De sirenes

Assegut al teu despatx agafes el telèfon mentre ella és allà baix, fent altres coses, fent-te content. Et parlen d'economia i tu, que mai no vas saber sumar sense comptar amb els dits, dius que sí a tot; ara no pots pronunciar un no; no vols. Sí, sí; més, més; dius mentre cada resposta és una família menys en un país veí. L'home de les estrelles se n'aprofita i, omplint-se les butxaques de bitllets tacats, t'exprimeix fins a l'última gota. Extenuat, jeus amb el cos mig caigut enrere. Ella surt del seu amagatall i tu penges; no tens forces ni per dir adéu. Ella marxa i et quedes allà; mirant la foto de la teva família. La teva dona somriu, al costat dels teus dos fills. Tots ben pentinats i ben mudats. Al contrari del que passa tants kilòmetres enllà; on no tenen cap mirall per ajudar-se a fer la clenxa, ni tenen cap vestit que posar-se, perquè la majoria estan morts, i els que no: ho desitgen ferventment. Ploren de ràbia i els seus ulls es converteixen en miralls pels seus amics, dessolats també, per haver perdut les seves famílies. Es miren els uns als altres i no s'arreglen els cabells, ni es posen les corbates dels pares; simplement miren ben endins, busquen l'odi i la venjança; mentre els cauen les últimes llàgrimes que, mai més, tindran. Les cares s'assequen al sol artificial al ritme dels tambors infernals, que toquen acompanyant una melodia de sirenes. No corren, estan quiets, sense telèfon; però ambdós amics estan allà, asseguts al mig del carrer, mentre les seves mares són allà baix, fent altres coses, fent no-res.