A mig camí de La muntanya de la ciutat,
allà on els joves pugen les nòvies
per ensenyar-los que són mascles de veritat,
allà on els nens aprenen a caminar
i els adolescents condueixen sense carnet;
allà on mai no han sabut ni que és un pobre
ni què ha de menjar...
Una petita bombolla s’aïlla del món
per allunyar-se de cotxes cars i joies excepcionals.
Dies de balls bojos amb nens rodolant per terra i velles
saltant amunt i avall. Llars de foc cremant la llenya com qui crema el temps.
No és el fum que se'n va per la xemeneia,
és el vent que se l'endurà
quan tots estaran dormint, asseguts al terra o menjant un
entrepà.
Un d'aquells que et porten temps enllà, en llocs remots i moments
perduts,
on la Costa Brava acaba, on els francesos comencen a
arribar.
Rellotges trencats, no els han volgut pas mai;
ni a la Capella ni a Vilassar,
no hi han sonat mai les campanes a l'Aleixar,
ni quan viatjaven sense pares tancats en somnis familiars.
Es diu, es comenta, que la música
ressona per tot el barri
i no agrada als veïns mudats,
ja sigui festa o aniversari de la mort,
amb poca roba i els genolls
plens de records passats.
Ulls mullats i tremolor de pols incontrolat:
hi ha qui s'enfronta a tot amb el cor pelat,
no calen mentides ni farses
per mirar-se a la cara i donar les gràcies
a qui has estimat.
És aquell lloc on els crits sovint hi van arribar
sense suspicàcies ni racons amagats,
ballant sota la lluna que brilla al jardí,
són dies de remor cremat.
Caldrà barallar-se per poder-los aprofitar,
serà necessari parlar amb Chronos i tornar a cantar aquella
cançó d'aniversari que mai no ens vam aprendre,
de nit i de dia ens embrutarem les mans amb la sang
del Bacus estimat.
Ressona per tota la contrada que ha tornat,
és la boja del paraigües que mai, no pas mai,
no ha marxat ni marxarà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada