De blau

Sense que calgui pensar en res que no sigui de futur, les teves llàgrimes em deixen els peus molls. Estic xop de dalt a baix. Ha sigut impossible creuar el carrer sense rebre la tempesta de tristesa que ens has enviat. Però no em sap greu. 

Ara, jo estic aquí, assegut, i tinc les sabates assecant-se, els pantalons a sobre del radiador, i la samarreta recolzada en una cadira. Sort del radiador, el tinc ben a prop. Gràcies a ell em trobo amb el mateix sentiment que tenia en aquella casa vella; quan anàvem tu i jo d'excursió a passar els llargs caps de setmana. I dic llargs perquè ho eren, no en el temps que duraven, sinó en el temps que perduren en mi. Segurament inscrits en l'eternitat de la meva vida.

Miro les sabates i observo que han canviat de color, el marró clar és ara fosc, semblen noves. Qui sap, potser ho has fet perquè me n'adoni de la seva vellesa. Si vols, me les canviaré. Com vulguis. Avui et faré cas en tot, com quan ordenàvem les golfes, després de passar-nos hores i hores pintant, escrivint, jugant amb els papers i els llapis que guardàvem al nostre lloc secret.

No sé si avui sabria pintar amb la mateixa destresa, però si ho fes ara, si en lloc d'escriure't aquesta carta agafés aquells vells llapis, segur que pintaria un mar blau, ple de llàgrimes, ofegant-nos a tots dos, però amb les mans agafades.