Un vuit de juliol, van anar a la platja. Per arribar-hi van usar el bus, cadascú la seva línia. Eren amics, vivien separats. El sol irradiava amb molta força. Feia molta calor i hi havia molta gent a dins de l'aigua. Només arribar, ell es va treure la samarreta i les xancles i va endinsar-se en el seu estimat mar. Va començar a nedar mar endins. I mentrestant, ella llegia estirada a la sorra, sobre una tovallola de grans dimensions. Estava bocaterrosa, lluint una espectacular silueta.
Quan ell va arribar, la va mullar amb aigua freda. Ella es va girar i va somriure. Es van tombar boca amunt tots dos uns segons, després ella es va incorporar endavant, volia treure's la part de dalt i evitar així les molestes marques que deixa el bikini. Quan ja el tenia descordat es va posar vermella i se'l va tornar a lligar. Ràpidament es va estirar i va tancar els ulls. Ell va fer veure que no havia vist res. Però, naturalment, va observar amb deteniment com a ella li va entrar vergonya. Ella va creure que aquest estadi era bastant incomprensible, ja que la complicitat que es tenien era màxima. Tots els anys la veia mig nua. Però s'ho va repensar.
Ell va encendre una cigarreta i li va dir:
-Si no tingués tanta confiança amb tu, segur que no et taparies.
6 comentaris:
M'ha semblat estranyament lògic. :D
a vegades un té més vergonya d'estar amb un conegut que no pas el contrari!!! un relat molt estiuenc.
Fa molta més vergonya amb els coneguts que amb els desconeguts.
No calia tenir vergonya, no la veu cada any mig nua ?? potser el primer dia...
Tura.
@Gemma: I això és bo o dolent?
@Judith: i per què passa això? sembla estúpid, no?
@Anna: Doncs no s'entén...
@Tura: Potser cada any ha sigut diferent a aquest any... res és el que sembla, tots canviem...
Publica un comentari a l'entrada