dimarts, 22 de maig del 2012

De ritme

Es presenta l'home baixet. Arriba envoltat de trompetes i de sons celestials. És el company de la seva vida, l'ha acompanyat durant èpoques de tristor i de pena. És un amic que no té nom ni cara. Quan el mira sempre creu que serà l'última vegada que es veuran. Però, incomprensiblement, torna cada any. 
Té els dits deformats de crear sons majestuosos. Té la mirada tancada de veure-hi tan clar. Té unes mans petites que semblen poc destres. Té un caminar graciós i ridícul. És gran, molt gran.
Esgarrapa les cordes com el llop acaricia la seva dona. Mossega les notes amb les llàgrimes de les seves amants. Deixa viure les ànimes que moren i no van a l'infern.
Les notes el fan etern al ritme majestuós de l'home de l'altar. Les baquetes fan caminar una banda desesperada. Són els anys de la Mort. Ella els ve a buscar. És el temps del Sofre. Els cau al damunt com pluja endimoniada. Les lletres acabaran al cel quan tothom sigui cendre. No ho sembla, però és el diable emmetzinat. 
Quan jeia a la vora de la carretera, mirant vides trencades destruint-se davant seu, en Jack se li va acostar. Aleshores el va avisar, li va dir que seria etern. Ell ho complirà, ni que mori a l'escenari. L'art l'ha fet immortal.

4 comentaris:

Òscar Móra ha dit...

Sí, no només l'art és immortal sinó que fa immortal l'artista. I encara més, diuen que els músics quan estan en "estat de gràcia" en plena execució de la seva peça senten un especial control del factor temporal com si poguessin fer que un instant durés una eternitat i així esdevenir, a la seva manera, també immortals. Sobre aquestes disquisicions en parla J. Cortázar a "El perseguidor" inspirat en en saxofonista Charlie Parker.

Salutacions!!

Òscar Móra

Judith ha dit...

Els artistes sempre són immortals, almenys através de la seva obra.

Gemma ha dit...

Segur que sempre són immortals ?? Ho són mentre la seva música perdura, desprès desapareixen com tots.

Yves ha dit...

Òscar: Charlie Parker, un gran! Sí Senyor, per no parlar de Cortázar. Aquí hi ha nivell. I l'estat màxim de frenesí és l'eternitat? aleshores es produeix el gran paradigma sexual, no? L'eternitat és un instant...

@Judith: Correcte! La seva obra els fa eterns... Pq l'eternitat rau en el record.

@Gemma: La música perdura per sempre...