Matí plujós a la ciutat de la traïció. Gotes sobre la visera trencada del casc. Texans mullats i mitjons molls. El trànsit desespera als pares que duen els nens a l'escola. El cel, totalment cobert per un núvol negre, clama contra ell. "Et castigaré", se sent pels carrers. Prem gas i intenta fugir d'aquell crit ensordidor. Però per més que avança entre els cotxes aturats, continua sentint aquella frase que el turmenta.
Finalment, s'atura. No pot més. No se la vol jugar. Gairebé cau dues vegades per culpa de l'asfalt humit. Baixa de la moto i es treu el casc. Es descorda la jaqueta i també se la treu. Ho deixa tot sobre la moto i comença a caminar. A poc a poc, sense presses. Està xop, completament. Sembla que s'hagi tirat a una piscina vestit. La pluja no cessa. La gent, amagada dins dels cotxes, refugiada sota dels coberts, se'l mira com si estigués boig.
S'atura a un quiosc i compra un xiclet. Segueix caminant, però ja no va direcció a la feina. Ha canviat de destí, vol passejar. Ja no nota les gotes de la pluja; no sent el fred ni la humitat dins del seu cos. Una llàgrima cau. Rere seu en ve una altra.
Truca a una porta, no sap com ha anat a parar allà. Ella l'obre. Li cal una dutxa calenta. I sí, és una dutxa molt calenta.
3 comentaris:
Suposo que el protagonista tindrà una bona excusa per la feina, no? ;)
Exelent!! L'escusa Judith, és la millor de totes. :D
@Jud: Potser la feina i la pluja eren una excusa per anar fins allà... potser... mai se sap res...
@Gemma: Tens raó, si expliques aquesta excusa a la feina segur q no et diuen res... ;-)
Publica un comentari a l'entrada