dimecres, 22 d’abril del 2015

Relat de provocats

Quan la lluna et provoca no pots fer altra cosa que mirar-la fixament. Si no surts corrent, tremola. Tremola perquè segur que ho tindràs tot per perdre. El desig cau per sota de les sabates i les formigues caminen sense fer soroll. El camí marcat es pot esborrar, si ets prou valent per no tornar on eres abans.
Finestres tancades, el cap sota el llençol, no gosis mirar entre el coixí i el matalàs, veuràs tot el que has fet, tot el que podries haver fet i, qui sap, penedir-te pot ser tant greu del que has fet com del que no.

Tinc quatre euros a la butxaca, els gastaré en recordar aquell moment misteriós. Els invertiré en tornar al lloc perdut i esbrinar si deixar-hi algun senyal. Ho faré a poc a poc, sense deixar rastres i sense crear sospites. L'instint és tan bàsic que el pols s'accelera després, vergonya, sentiment de culpa... Però tot dins d'un amagatall, ben guardat, negre com el carbó, ocult com un bon secret, plegat i desat només pels que se n'han adonat.