dissabte, 25 d’abril del 2015

Relat de destins

Si mai has llegit el destí sabràs les sorpreses que et guarda. La vella gitana riu mentre li explica les quatre desgràcies que li succeiran en breu.  Ell se la mira preocupat. No pateix per la mort sobtada que li ha pronosticat. Tampoc no li causa cap neguit el desenllaç terrífic que tindrà a l'infern. Ni tan sols les dures paraules que li ha dedicat respecte a Satanàs i la seva categoria d'esclau el fan tremolar. Només hi ha una cosa que li trenca el cor. La dona ha sigut clara, per sempre més, sumís a l'eternitat, restarà despert i amb els ulls oberts; ho farà contemplant com el seu amor el degusta un altre.
L'escena descrita parteix d'una cadira envoltada de flames. El seu cos cremant-se i la pell encrostada. Sense cabells, sense ungles. Milers d'anys passant a poc a poc. Davant, un dels servents de l'heroi de l'inframón subjectant un quadre sobrenatural. En ell la representació no s'atura mai. També ha adquirit l'estadi sempitern de les coses que no s'acaben mai. El seu amor s'apropa una i una altra vegada a aquell cavaller que no va saber derrotar. No els veu mai ficar-se al llit. No observa cap petó sensual. No pot crear un odi que el deixi tranquil. Ha de suportar un dia i un altre veure-la a ella somriure quan s'acosta a ell. Aquell somriure que li fa pujar el llavi per un costat, el que li infla els pulmons i li fa brillar els ulls. La pell se li posa de gallina; els cabells se li arrissen. L'entrecuix deu estar tot humit.

Ell s'ho mira assegut, esperant que passi alguna cosa, o del dret o del revés, però vol que succeeixi ja. El destí, però, és cruel i perenne. Mai s'aturarà i en el seu record, al voltant d'aquella mirada de desig del seu amor, només hi donarà voltes el Compte cavalcant sense parar.