dijous, 9 d’abril del 2015

Relat de rocs

Des de dalt del núvol clama els seus llorers. Des de dalt de tot no veu que viu sota de terra. L'autopista és pels guanyadors, els perdedors seguiran asseguts al sofà ennuvolat. En una caixa groga es refugien els que no saben conduir, en un terra ple de fantasies podrides parlen dels altres com si fossin éssers de segona.
I davallant entre el fangar, una mà s'alça per clamar justícia. No cal que cridis, li diran els més escèptics, no protestis; res et servirà. La línia és tan fina que, si no tens amics, si no tens qui et cuidi, no pots alçar-te ni caminar entre la grogor de les celebritats.
El riu és sec i podem tornar altre cop a caminar per sobre de les roques, allà al fons es veu el mar, si baixem corrents ens podrem abraçar entre els arbustos del costat del pinar. Fa tant de temps que esperes que t'ho demani, fa tanta estona que desitges que ho escrigui, que no saps si la lectura és part de la teva vida, part dels teus somnis. I cavalques una i altra vegada entre pensaments obscurs. Ho fas perquè ets part dels guanyadors que últimament només fan que perdre. Les roques porten escriptures, ningú les llegirà. Podem gravar-hi els nostres noms o reivindicar el que creiem. Aquesta nit tornarem a pintar cada un d'aquells rocs de la desembocadura. Quan vingui l'aigua no podran veure res del que ens ha fet viure. Ells seguiran morts mirant l'aigua com un mirall. Miraran el riu per veure's els rostres i somriure falsament. L'eternitat serà pels creients. Ens submergirem en un acte impur i innecessari. No cridarem fort ni farem bullir l'olla. Simplement posarem tinta sobre el vòmit i la sang. Quan tot plegat s'hagi inundat, quan no quedi més que l'aigua que tan anhelen, aleshores es veuran ofegats pels seus rostres. Nosaltres farà temps que haurem mort besant-nos sota de l'aigua, on les escriptures són sagrades i no necessiten qui les beneeixi.

Potser demà, només potser, el riu es tornarà a assecar i la gent ja no voldrà l'aigua on emmirallar-se. Serà l'hora, qui sap, de les nostres pedres. Temps més tard prendran vida i viuran, com deia aquell, tota l'eternitat.