divendres, 10 d’abril del 2015

Relat de carros

Mentrestant, veurem la vida passar, pujada dalt del Carro Alat ens saludarà, com qui s’acomiada sabent que no tornarà. El vent de llevant seguirà empenyent-nos cap al límit del cingle. Avançarem a poc a poc, conscients de la temeritat de l’acció. Ho farem sense conèixer, però, les conseqüències del després. I quin és el després? El després és en mirar enrere, observar el camí fet. Adonar-se de què el perill no rau en la caiguda, sinó en la ceguera viscuda durant el recorregut. Hauríem pogut canviar de drecera, o potser no, qui ho sap. Però del que estarem segurs és que fins i tot realitzant el mateix traçat, podríem haver gaudit de l’experiència.
Ens preguntarem quins arbres hi havia a les vores, quins boscos ens rodejaven, quina fauna musicava el nostre pas. I no sabrem què contestar. No ens atrevirem a dir res. El silenci serà l’única resposta possible de qui s’avergonyeix dels seus actes.
Un cop cap a la dreta, un cop cap a l’esquerra. Fent zig-zags l’ànima quedarà castigada. El blanc i el negre lluitaran i no serem capaços de domar-los. I si els domem massa... caurem, perdrem les ales. I la vida, entretant, seguirà el seu destí, lluny de nosaltres, que no som ni tan sols insignificants per a ella. Ni som, ni serem. Res.