Relat de desaparèixer

La vida no s'adapta a ningú,
l'únic que ho fa
són les hores que fugen
entre els dits de les mans
buscant la sorra que seran.

La pluja cau entre les parpelles,
clouen la vida com una papallona
sortint dels pètals
que l'han resguardat
quan queia,
a bots i barrals,
una pluja demoníaca
que ningú esperava.

Allà, sota la parada de bus,
la senyora s'ho mira,
la germana m'observa,
aviat tocarà trempar-se altre cop.

Sweet Virginia, quin escàndol,
torna cap a casa.
No veus que ho destruiràs tot,
o tot acabarà amb tu,
per continuar donant voltes
com un ratolí empresonat.

Et diran que ets un galtes;
et titllaran de traïdor,
sortiràs escaldat
per no haver-los fet sentir
en un ambient acollidor.

Et recordo i em destrueixo,
ni Baudelaire ni Bukowski;
jo era tu
entre la suor que desapareixia.

Ni poesia ni art,
només tots aquells que,
en un moment o altre,
et van trencar el vestit
i em van abocar al desastre.