dilluns, 10 de març del 2014

Relat d'esmorzars

En la sequedat del riu descansa la seva ànima. Sense moure's, sense respirar. L'alè ha fugit com l'esquirol quan veu el foc. Passa una suau brisa i remou les quatre pedres que l'envolten. La natura crea un mortuori improvisat. No hi ha cants de missa ni hòsties sagrades; ni tan sols un espantaocells clavat a la creu. Tan sols la sorra en el camí.
Al voral hi comença el prat, una llarga extensió plena d'ordi groc. A quatre grapes seria fàcil perdre's. Dempeus és bell de contemplar. Unes muntanyes delimiten l'extensió daurada. A peu del gran cim descansa el camp.
Ànima i riu. Camp i muntanya. Buit, pla, alt... Del zero al cent la matèria es transforma de forma inevitable.
Les mosques segueixen rondant per sobre dels seus ulls. S'enganxen a les pestanyes i es freguen les mans. Quan una vida marxa, d'altres vénen a escoltar la música de la mort. Les notes són buides i plenes de silencis. Ni negres ni blanques, només el gris de la indiferència. Els animals ronden a prop del seu àpat i, aviat, s'omplirà d'insectes i de rèptils.
En la sequedat del riu, l'home és ara l'esmorzar.