dimecres, 19 de març del 2014

Relat de viatjants

Quan cau la sorra, granet a granet, sobre l'ampli desert que separa les nostres ànimes, es creen muntanyes que ens allunyen, encara més, de l'infinit oasi en el que somiàvem, tal dia com avui, banyar-nos submergits en l'eternitat de l'aigua desitjada.
A dalt de tot, el cel sustenta un sol que irradia molt més que calor, envia els raigs mortals de Ra. A sota, sense ombra on amagar-se, les passes es fan llargues i feixugues. Res és a prop, si més no en l'estat físic empíric que ell vol notar, car en aquell estadi allò que es veu no és allò que és, sinó el que un anhela i converteix, de ben segur, en real en la còpia de la cova dels dos móns.
Enmig de tanta arena, un miratge. Somriu i avança més ràpid, però aviat desconfia del que veu i creu que no és aigua allò que té tan aprop. Es desanima, no té forces, baixa els braços, s'agenolla, plora, crida amb les poques forces que li queden i es veu incapaç de fer ni una sola passa més.
Acaba mort sobre la sorra del desert, tumbat sobre les dunes immòbil com la dona de Lot. A poca distància del seu cadàver, un petit llac dóna vida a una palmera i, tal vegada, als viatjants que confien en què hi arribaran.

1 comentari:

Rufi ha dit...

Molt bona. Un missatge molt positiu en un relat teu, que extrany! M'agrada molt com l'has acabat. No baixar mai els braços per aconseguir allò en lo que creus es clau i a vegades gens fàcil però un no pot desistir. Molt elegant, generalment els relats amb moralinas no acostumen a agradar-me, però has aconseguit posar un missatge molt positiu sense caure en la pedanteria (que tens i molta) ni en la falsa moral dels collons. M'ha agradta molt