Setze anys té en Toni; un noi ros, molt alt i prim. Fins ara vivia amb sons pares a una casa de l'interior del país; però en arribar als setze va haver d'acudir al fort de dalt de la muntanya. El dia de la presentació del nous cadets, el rei en persona es va presentar per sorpresa per donar-los la benvinguda. Un per un els va saludar. Ells deien el seu nom i ell els deia, amb un posat molt cerimoniós, benvingut.
Ara ja fa unes tres setmanes d'aquest esdeveniment. I el rei no hi és. Tampoc hi són els seus companys de presentació. Només hi és ell. Sol. A dins de la torreta, fent la primera guàrdia. Durant les dues hores prèvies el cor se li ha fet gran i ha comentat, amb els companys, que aquella seria una gran nit; però després, a poc a poc, ha anat notant la foscor de la solitud.
Cap tipus de llum, ni torxes, ni lluna, ni estrelles. El cel està cobert de núvols i el seu cor està cobert de pors. Cada soroll es converteix en un neguit; cada pensament fosc esdevé un monstre tenebrós, la bola es va fent cada cop més gran i en Toni maleeix el dia en què va conèixer el rei.
3 comentaris:
No està malament pel retorn. Quin neguit de sol.liud .
Que trist, m'ha recordat quan els joves soldats van il·lusionats a la guerra i els pocs que tornen ho fan amb el cor encongit.
@Gemma: primer de tot, gràcies! Després, sobre el neguit... doncs sí, tots en tenim, però... no?
@Judith: Doncs sí, quantes vides truncades sense morir... a vegades la por és pitjor en sí que el que tem la mateixa por...
Publica un comentari a l'entrada