De punxa

A la casa de la punxa, la taulada és color de pissarra grisa. La finestra albira la mirada d'una bella dama solitària. Hom espera que un home s'hi enfili i la salvi. Però la cançó no podria existir si no fos per un malvat destí. I és que la dama ni mira ni camina, cau trista tot el dia. No hi ha cor que per ella arrisqui la seva vida i, tal dia, morirà. 

No hi ha pensament ni disgust, per part dels salvadors; tan sols es respira la xafarderia de qui no ha pogut mai estimar. És una desgraciada i la seva virtut major és callar. Perquè no pot ni parlar ni tocar a ningú que se li acosti. És la grisor feta figura de qui se la pot imaginar.

Si tu ets curiós t'hi acostaràs, a poc a poc, i miraràs, des del bell mig de la plaça, si la finestra amaga o no la bella dama que, tal dia com avui, un dia et vas crear.