D'escuts

Els trets se succeïxen. És impossible veure les bales; l'únic que observo són companys caient, un darrere l'altre. Quan cauen, sé que aquelles bales no m'han tocat a mi. Jo segueixo avançant, sense por, portant la bandera amb la que creuen els meus companys. Petits forats m'envolten, són cràters causats per bombes que han fet saltar homes com si fossin crispetes. Haig de vigilar per on em poso, no vull ensopegar amb cadàvers que em facin perdre l'equilibri. Però segueixo endavant, no temo a res; mantinc l'estendard ben alt, perquè el vegin els soldats de més enrere; això els serveix de motivació per llençar-se a la mort.

Rebo un cop i m'espanto; per un moment crec que em moro, no sé què és el que he rebut, si un tret o una bomba; però després, entre fum i sorra vagant per l'aire, m'adono que estic viu, i que el que he rebut és un braç. L'extremitat d'algú que sento cridar. Els seus xiscles em recorden la matança del porc. I en trobar-li el cos la metàfora es torna feble i agradable; si algú pogués anomenar aquella cosa com un animal, ja li faria un favor. Aixeco l'estendard i li clavo la punta al bell mig del cor. El seu crit s'acaba, però no el soroll de les bombes, que continuen marcant una banda sonora a la que m'he acostumat.

De cop, però, no sento res; i no és que m'hagi quedat sord, sinó que he aconseguit evadir allò que no m'interessa. I així és com aconsegueixo veure'm reflectit en un toll d'aigua, sense soroll, sense preocupació per la mort. I esdevenc una caricatura de mi mateix. I caic cansat. Tristament esgotat de portar un escut d'algú que mai m'ha estimat.