De gris

Té el cabell blanc. Un posat molt senyorial, tot i que no li agradi, i a vegades romp contra tal gest posant la cama sobre la cadira. Podria parlar del seu bell cant, sorgit del fons d’uns pulmons amics d’un cor fet amb notes. Podria parlar de les seves experiències, algunes de les quals coneixem uns quants, contades amb gran delicadesa. Podria recitar les seves agradables lletres, traçades amb una cura inigualable. 

Podria tantes coses que no crec que mai arribi a poder res.  Hi ha gent que neix per guiar els altres. Hi ha gent que neix per emocionar i batre ressentiments. Vés per on, ell forma part de tots dos tipus de gent. 

Ja tenia el cabell blanc quan era jove, com mon avi, el de Cal Gris. Ja lluitava quan era jove, com mon avi, el de l’Aleixar. Ja estimava la seva llengua quan era jove, com mon avi, amant del català com estendard de la cultura.

Ara segueix amb el cabell blanc, lluitant i estimant la seva llengua. I els anys l’acompanyen com m’acompanya el record de mon avi. I per cada nota solitària, una cançó en companyia. I per cada trist record, una nova alegria. I és que ell era només un cor a qui estimar, i els que el van conèixer mai el van veure com altra cosa. I és que ell només és un cantant a qui escoltar, i els que el coneixen el veuen com tantes d'altres coses....