"Per la línia 3 circulen els vanitosos dels barris alts", diu en Joel en veu baixa mentre espera sobre el pont interior que es forma a l'andana de Plaça Catalunya. Veu com els trens circulen d'un costat a l'altre. Veu com la gent entra i surt dels vagons; topant-se i apartant-se sense disculpar-se. Veu una part de les seves vides. Descobreix alguns dels seus pensaments.
"Per la línia 3 circulen els fanfarrons dels barris pobres", diu en Joel en veu baixa mentre segueix esperant. No sabem a qui espera, ni jo, que sóc l'escriptor, ni vosaltres, que sou els lectors. I la veritat és que no importa. Perquè en un moment donat, i de forma inesperada, apareix una noia rossa que es col·loca al seu costat. Ella és italiana, però parla bé el català, està fent un Erasmus i no té dificultats per expressar-se correctament.
"A qui esperes?", li diu ella. En Joel se la queda mirant, s'aparta per veure-la millor i assenteix movent el cap. Ella es pensa que aquest gest el fa per impressionar-la; però res més lluny de la realitat. Nosaltres, que ens mirem l'escena des de certa distància, però coneixent millor que ells què està passant, sabem que és un tic que en Joel té des de fa uns quants anys.
"A ningú", contesta ell. Es posa la mà a la butxaca i treu un bolígraf. Agafa el seu braç i li escriu el seu número. Li pica l'ullet i s'acomiada amb un "ciao", que denota la seva desconeixença vers l'italià. Ella somriu. Es mira el braç i, quan ell ja ha sortit de l'andana, es treu una tovalloleta de la bossa de mà i esborra el número. Acte seguit ella vol marxar. Però sense saber perquè faig que s'esperi allà on és; i dibuixo un jove d'uns vint-i-cinc anys; alt i ben plantat. Ell s'acosta a la noia i li pregunta: "A qui esperes?". "A ningú", contesta ella. I prossegueix: "Ni tan sols sé què faig aquí, jo hauria marxat, però mira, aquí em tens, mirant els vagons com arriben a l'estació, com buiden la gent que porten i deixen, de forma sistemàtica, que entrin les persones que s'esperen. No sé per què estic aquí, però m'agrada. I encara m'agradaria més saber què pensa tota aquesta gentada. I saber a on va. I conèixer les seves vides. I descobrir els seus pensaments, tan bons com dolents".
6 comentaris:
El cert és que aquesta idea de veure passar la gent, la gentada, i pensar on van, què fan, que tenen al cap, etc. és quelcom recurrent, suposo, en tots nosaltres en algun moment de la vida.
De vegades vaig en metro i em miro les cares de la gent i m'imagino coses i sobretot, em faig preguntes. I em meravello de la diversitat humana, de la diversitat que ens atorga la gran ciutat.
M'ha agradat molt (com ja et podies imaginar) tot l'element metaliterari. L'esment no només de l'autor (tu) sinó també del lector (nosaltres) situats en aquest mateix pla de desconeixement d'allò que passarà. I, alhora, participant de la curiositat i la incertesa del lloc i del moment. De la vida.
Moltes gràcies, Yves. I torno a compartir. Muà.
A mi m'agrada molt pensar quina vida deuen tenir les persones , que en el meu cas és el BUS. Si mentres espero que arribi, hi ha dues persones parlant, miro de posar-me en el seiende debant i poder escoltar comodament allò de que parlen. Molts cops amb quedo amb les ganes de demanar alguna explicació, no sempre entenc de qui parlen ó si és el mateix que això ó alló. M'encanta escoltar secres que es ceuen protegits allà dins, escoltar problemes i al cap i a la fi, et dones conte que tots tenim el mateix "viatge"
Jo no sóc gaire tafanera en aquest sentit. No m'agrada escoltar i em molesta que parlin fort com per sentir-ho. De vegades sí que alguna conversa m'ha enganxat, a tots ens ha passat algun cop, però no normalment.
De fet, vaig amb la música a les orelles.
M'agrada més imaginar tot allò que batega darrere dels rostres, dels llums encesos d'una gran ciutat, de la gent que camina pel carrer.
@Anna: "Participant de la curiositat i la incertesa del lloc i del moment. De la vida". Un plaer!
@Quan escoltes l'altre gent passes a formar part de les seves vides, no? Una altra activitat divertida és fer com si escoltessis, però inventar-te tu la conversa...
Mare meva la d'històries que em munto quan vaig en bus o metro. Ara he de dir que ho faig menys però si els veig més de dos dies ja m'invento la seva vida!
Publica un comentari a l'entrada