De columnes

Les quatre columnes, repartides de dos en dos, no mostren la fragilitat d’un temple a punt de caure. Si fos pel marbre que representen, la seva dinastia no acabaria mai; però poc li queda d’història a qui exalta la seva amistat i, a ulls d'altres, deshonra la seva dona.

Que bella és ella, quines corbes, quin posat tan suggeridor; d’esquenes, amb les natges a l’aire i els braços alçats. La creu tan bella, l’adora en tan alt nivell, que no la pot creure només per a ell. La fa ballar amb teles suaus, transparents algunes, d’altres no tant. Vol que balli per a ell, però creu tant amb sa perfecció, que no es creu amb el dret de no compartir-la. Qui voldria beure de la més gustosa font de vi, si no ho pogués compartir? Qui voldria morir entre els seus pits, si no els hagués pogut ensenyar?

Ell ho té tot. És l’amo del territori, és el rei. És un home fort, guapo, té la dona més bella de totes les que han optat al seu lloc. Però tan bon punt ho tens tot, com ho perds. I les dones saben coses que els homes no saben. I veuen coses que els homes es pensen que no veuen. I juguen amb ells. I, fins i tot, els poden demanar que matin per conservar l’honor. I així ell mor, a mans de qui era el seu amic; net de culpa mentre dorm, traspassant el pecat a mans de l’assassí i de la instigadora. Ella, que tan sols volia netejar la seva imatge. Ella que no suportava que l’haguessin corromput compartint-la. Ara dorm amb vels de sang sobre la seva consciència. Però dorm essent Reina, reina d’una altra dinastia, on el Rei ha nascut d’un assassinat fred, a traició, sobre un ésser estimat.