De jocs

El joc ha començat i l'investigador està desorientat. Ha mirat els seus companys d'habitació i n'ha detectat un en un racó. Quin misteri més suculent li espera al sergent. Entre tanta dita hi ha un assassí que no s'acredita. Qui serà? Qui ho revelarà? Preguntes que ronden la ment de tothom que està present.

L'investigador, seguint el procediment, fa d'orador: "Pretensiós és l'ós que mossega l'os, sense saber el gemec que li farà quan faci un espetec". Acte seguit, assenyala amb el dit l'home del bigoti i li demana que boti. En veure que cap arma porta, li fa una abraçada forta. Al fer-li la salutació, quin enigma, quin secret, l'home va amb precaució.

No sabem qui ha estat, però algú ha sigut qui ha matat. Qui és el mort? Qui ha perdut la sort? Les incògnites se succeïxen en una cambra amb poca gent, però l'ambient molt calent. Una dona amb faldilla, un home amb patilla; un senyor sense cap botó i un nen entremaliat que mai demana perdó. El sergent és molt prudent, però veu indicis en la noia, la que sembla més cofoia. S'acosta i li diu a cau d'orella: "Babau és l'au que albira el clau, sense saber el crit que farà quan s'enxampi el dit".

Entre tant de públic erudit, a ningú encara se li ha acudit; però nosaltres sabem on és l'arma i qui és l'assassí, només cal sentir, l'última explicació del sergent, que diu amb to roent: "Exultant és la cantant que admira tant, sense saber la tristor que sentirà quan arribi la negror".

Només és un joc, però els lectors estan tan desesperats que on hi ha cercles veuran quadrats.