La Marta i en Francesc ja fa temps que festegen, són el que, avui en dia, en diríem un parella consolidada. No importa si pensen en casar-se aviat o no; tampoc és rellevant saber si volen tenir fills o si prefereixen estar, tota la vida, sense descendència; gaudint de les babes dels petits o escoltant plors nocturns.
La Marta i en Francesc s’han conegut avui, ella porta uns pantalons texans i una samarreta blava; ell vesteix un polo i uns pantalons de pana. Al sortir de la biblioteca de la universitat han ensopegat, ella l’ha mirat, ell també. Han creuat la mirada i han convertit aquell moment en un nerviós i fatigat instant cansat de tanta espurna inservible. On deu ser Cupido quan se'l necessita? -Es pregunta en Francesc-.
La Marta i en Francesc no es coneixen, han acabat els estudis primaris, no saben si seguiran educant-se o si, per contra, començaran la seva vida laboral. Encara que, tot s’ha de dir, si en Francesc opta per estudiar, també haurà de treballar; ni que sigui a les tardes. En canvi, la Marta pot fer el que vulgui, si bé sembla clar que decidirà continuar aprenent i formant-se per arribar a ser tot una dona llicenciada.
La Marta i en Francesc han nascut avui, un quinze de juliol. Ella ho ha fet en un hospital del Barcelonès; ell ho ha fet a casa de sons pares, al Tarragonès. Els dos parts han anat bé, cap dificultat. Han nascut al mateix instant, i ses marers han executat un xiscle de semblant vocal.
La Marta i en Francesc són una idea, no sabem si mai ocorrerà o no, però algunes persones ja parlen d’ells.
6 comentaris:
Aquesta idea és un topoi literari també. La inversió. Tirar enrere en el temps. És d'alguna manera allò del Benjamin Button.
No recordo quin dramatur espanyol de mitjan segle XX també va escriure una obra de teatre on els personatges vivien a l'inrevés, s'anaven fent més i més joves.
M'ha agradat molt. A més, és com un palíndrom literari. Es pot llegir en ambdues direccions.
Molt bé.
Qué maco!. Moltes vegades he pensat que la vida de la meva parella ja "era" quan jo era petita. Molt sobint ens sembla, que una persona existeix des del moment que en fem la seva conaixença. Tot sobint en paro a calcular que feia ell quan jo feia aixó ó alló, on estava en tal o qual ocasió, i és un pel estrany pensar que tots dos miravem la tele al mateix temps, quan no ens coneixiem, quan erem uns estranys, quan ens somiabem.....
si no recordo malament ja vas fer un relat que també explicava una historia en temps invers. M'encanten! i aquest cop comencem la setmana sense "morts" ;P
@Aquest era el joc (palíndrom), com la realitat no existeix, ens la fabriquem com volem, endavant, endarrere, pensant que ja tot està creat d'inici, que ot està per decidir... cadascú que trii! "Hagan juego, señores! Hagan juego!
@Gemma: I qui us ha escollit? el destí? qui és el destí? existeix? el podem canviar?
@Home, si tira enrere, l'inici és just la mort, no? hehehe
M'agrada com has explicat la història però si t'he de ser sincera quan he acabat el segon paràfrag he tirat enrera perquè m'havia despistat...
Molt interessant i enginyós aquest relat anant enrere. Una de les coses que m’agraden dels teus relats és que mai no sabem per on ens sortiràs.
L’Anna Maria esmenta Benjamin Button (no l’he vista), però hi ha una altra peŀlícula americana (no gaire coneguda), de la que no puc recordar el títol, que també va enrere, i és súper interessant perquè és un thriller sobre un assassinat i manté el suspens tot i anar enrere.
Publica un comentari a l'entrada