Nit tranquil·la a la ciutat, un home passeja per la vorera de davant de casa; porta texans, bambes i una dessuadora; deu tornar de veure el futbol, no podem pensar que hagi acudit a cap esdeveniment rellevant, amb aquella indumentària no es pot encendre la passió d'una noia refinada.
Una dona creua davant seu, va en direcció contrària, porta un vestit llarg, vermell, i sabates del mateix color. Deu tornar del teatre, o d’algun sopar especial; segurament hi haurà anat amb alguna amiga, no podem pensar que hi hagi anat amb la seva parella –tant se val si casada o no-; ja que ell –o ella, és igual- l’estaria acompanyant, besant-la a cada cantonada, gaudint de la bellesa que desprèn.
En creuar-se es miren. Ella sospira. Ell es gira. Ella s’atura. Ell fa marxa enrere. Ells es besen.
La nit segueix tranquil·la davant de casa, l’ardent moment dels amants no contamina l’esperit cínic que inunda la meva habitació. Aliè al que passa al món segueixo sense trobar l’aire que m’envolta. Estic perdut amb una única sortida a l’exterior, un rectangle ferotge que m’ensenya la debilitat dels humans, quan no preciso més que sentir la meva feblesa per notar-la.
Els amants deixen de besar-se i s’allunyen, els perdo de vista quan giren per un carreró, però és aleshores que els veig millor, en un univers interior. Ell l’acaricia. Ella li toca els cabells. Ell la despulla. Ella el desvesteix. Ells fan l’amor.
I jo segueixo aquí, habitant un món irreal sense aire, fabricant il·lusions perdudes més enllà del somnis que tenen els que passen, que ni es miren ni es saluden.
7 comentaris:
Aquest començament em sona d'alguna cosa i no sé de que. Crec que retrates algú que mira la vida des de la finestra i la imagina a partir del que veu. Tot plegat en sona molt. Ho he llegit abans? On ?
@Gemma: M'estàs acusant de plagi? hhahaha; sóc la nova Ana Rosa Quintana! hahahaha. Bromes a part, sempre dic el mateix -fins i to vaig fer un relat al respecte-, tots copiem, no existeix res original, simplement copiem modificant, alguns cops millorant i d'altres empitjorant el precedent...
És un tema recurrent. Jo tinc dos relats que s'hi assemblen. Un, "A la finestra", una infermera de nit en un geriàtric que mira la ciutat de nit per la finestra.
L'altre, "Inspiració", un escriptor de novel·la negra que troba la inspiració a través d'una noia semblant a la de l'Yves que veu al carrer també des de la finestra.
Però això és una de les grandeses de la literatura, Gemma. I un tema que a mi personalment m'apassiona. Tot està inventat i tot es reinventa. Això és el mateix qaue va passar amb aquell conte que vaig escriure on la protagonista era la Shaudin a la biblioteca Robarts. Tu el vas trobar repetitiu, però és que la gràcia era aquesta.
Comparteixo, Yves.
Jooolinnn!!! No acuso de res aningú, deu m'hen guard!! però ara ja sé de que en sona hahahahahahaha Petons
per un moment m'ha semblat conéixer els dos protagonistes, no sé per què serà!!! Un relat fantàstic i molt passional. M'encanta!
@Gemma: Ara que ha quedat clar q no sóc com l'Ana Rosa Quintana, fixa't que, com en tots els relats d'aquest bloc, el pots entendre com vulguis, de diferents maneres. Jo parteixo d'algú que veu dues persones, però que les veu a la seva manera i es fa la seva història, que poc té a veure amb el que passa en veritat; i ho fa pqè la seva realitat és pèssima, trista...
@Anna:Tot està inventat i tot es reinventa!!!!!! :-)
@Judith: Sí? Qui? Jo no els conec... bé, ara sí, ara que els he fabricat, sí, ahhaha
Mare meva, quanta feina endarrerida que porto!
Publica un comentari a l'entrada