No han trobat culpables. Però han acabat la partida. En Joan i la Maria s'acomiaden sense somriures, en un present molt diferent al futur que imaginaven en el passat. Són dues mostres clares del patetisme; ni tan sols es donen la mà. Capcots tots dos, amb els ulls ensopits, les espatlles abaixades i un trist sentiment d'haver aconseguit una frustració majúscula, se situen l'un davant de l'altre.
Cap dels dos s'esperava aquell final. Però els finals, com bé li deia en Joan a la Maria, només es coneixen quan arriben, i un cop arriben, ja no serveix de res conèixer com són. Si bé algun cop havien parlat de com seria aquest moment, en cas de què arribés; mai havien suposat un instant com aquell: que simbolitzés una eternitat trencada.
I ara passen a formar part de la globalitat perduda, ja no són res; com a mínim, l'un de l'altre, ja no ho són. I la Maria podria recordar aquelles paraules que de tant en quan li deia a en Joan: La fi només es troba al final, però per veure-la, s'ha d'arribar; per tant, val més no desitjar-la mai.
I mentre sona la cançó de comiat, la pluja enceta el seu homenatge particular. No es veuen les muntanyes que ella adorava, ni el cel blau que ell anhelava. Tan sols un torb particular d'aquell paratge.
Són mentiders tots dos, són neu i vent; es fonen i desapareixen.
6 comentaris:
Molt trist, m'ha colpit. La frustració del fracàs, la incomprensió malgrat tot. Què ha anat malament? On ha quedat tot?
Un projecte estroncat.
La vida que no perdona. Després, el no-res, fondre's en la globalitat. Potser això és un sentiment passatge, no és cert. HO sembla, però després, hom reneix, encara que costi molt.
Gràcies, Yves.
passatger, vull dir, òbviament.
quin relat més ben trobat per un dia tan gris i plujós! quin final més trist...
Trist per lo real que és. Quina pena fa quan una parella es separa. Els recordes en el moment que varen començar, quan teníen tans somriures un per l'altre.... Sembla que no pugui ser, que ha passat? com i on s'han perdut?
@Anna: La frustració del fracàs és proporcional a les esperances que hi posem, no?
@Judith: A vegades penso que tot és trist, però que nosaltres som qui ho fem alegre... clar que també pot ser el revés... tot depèn de quina realitat es vulgui veure...
@Gemma: Sempre passa?
@Avui totes heu vist la mateixa realitat, i això que hi havia forces opcions...
Un final trist? Depén de com es miri. Potser ara comença la felicitat.
Publica un comentari a l'entrada