De dissecar

Asseguts l'un al costat de l'altre, van començar a suar... Aquells moviments els posaven nerviosos. No es coneixien de res. Però ja s'havien creuat la mirada en més d'una ocasió. Ell havia aprofitat més d'una ocasió per veure-li el cos, sobretot quan ella estava s'ajupia o quan es posava dempeus. Ella li havia mirat, tan sols un cop, la seva mà esquerra.

-I a vegades, i a vegades... i tants cops,  tants cops... i sempre, i sempre... -Va dir ell en veu baixa sense acabar les frases. I ella l'escoltava, però tancava els ulls. Estava nerviosa, només escoltava el silenci assassinat per un soroll brunzidor.

-No vull... no vull... no... -Va dir ella.

Un sotrac fort i un sospir. Ella li va agafar la mà que tant havia mirat i ell es va girar per besar-la. Van unir els seus llavis pintant una escena grotesca. Els seus companys es quedaven sense aire, però ells dos mantenien els rostres units, amb els ulls tancats. I ni la partició de l'escenari, ni l'esbojarrada situació plena d'aire i mancada de vida els va poder separar.

I junts van arribar al destí. Un destí ple de mort. On la mort estava plena d'amor. I les mans van sortir disparades, separant-se del cos; però es mantingueren unides. I degollats van quedar, plens de sang; però amb la unió perenne de qui ha volat per sobre de la vida, sense importar-li el què diran.

I com n'és de trista, diran. I com n'és de complicada, pensaran. I més que xafardejaran mentre mirin els dos caps sense cos, exposats en el museu de la ciutat, dissecats.