De l'any

Vaig conèixer un home l'any que ve. Portava una gavardina molt llarga, i un barret d'aquests que fan interessant. Les sabates eren de color negre i de les butxaques li penjava un rellotge antic. Era un rellotge dels de veritat, només marcava l'hora.

Jo estava assegut a la tercera fila de l'autobús 24; ell a la segona. Durant el trajecte que va fer l'autobús no vam parlar, però ens coneixíem, perquè ens vam conèixer l'any que ve.

Ell sabia qui era la meva família, podia explicar amb claredat com eren els meus dos fills o, per exemple, podia descriure com lluïa la llarga cabellera negra de la meva dona; amb el seu gran somriure i els seus ulls color de mel. Jo desconeixia si ell tenia família, però sabia qui era, ens coneixíem. Ens havíem conegut l'any que ve.

Després de 10 minuts mirant per la finestra, sense gosar dir-li res, vaig atansar-me per cridar-li l'atenció. Volia picar-li a l'esquena, però no ho vaig fer. Semblava com si jo no controlés el que passava, sinó com si una mà externa organitzés les coses que passaven sense el meu permís.

Ell estava davant, controlant tothom que entrava, i de tant en tant mirava el seu rellotge. Estirava la cadena de plata que el lligava al seu pantaló i se l'acostava a la cara. No deuria tenir molt bona vista, perquè se l'aproximava fins a dos centímetres dels ulls. Mirava l'hora que era i després de guardar-se, altre cop, el rellotge, respirava profundament.

M'encantava el seu barret, era alt i negre. M'esperava que en qualsevol moment es girés i tragués un conill de dins. Però no ho va fer. Ell mirava per la finestra i controlava tothom que entrava. Mirava amb atenció el seu rellotge i es mostrava molt pacient, fins i tot quan una dona li donà cops amb la seva bossa de mà al passar pel costat. 

Després de passejar-me per mitja ciutat vaig decidir actuar, fer alguna cosa, no podia seguir amb aquell neguit al meu interior. Jo coneixia aquell home, el vaig conèixer l'any que ve. Així que em vaig aixecar i, de cop i volta, vaig notar com tot s'aturava. L'autobús no va seguir circulant, es quedà estàtic. Els cotxes del costat tampoc no es varen moure. Els homes i les dones que xerraven dins l'autobús callaren i es convertiren en estàtues. Tot romangué en silenci, amb una quietud paorosa. Fins i tot jo no em podia moure. Estava de peu, ben a prop del misteriós home que es va aixecar, va obrir la porta fent força amb les dues mans i va marxar. Quan estigué a la vorera es va girar i em va saludar. Aleshores tot tornà a moure's i l'autobús, i jo a dins, ens allunyarem d'aquell home, de l'home del temps que vaig conèixer l'any que ve.