"La visió de qui no hi veu és com la veu de qui no parla. Hi és. Però els altres no l'entenen, per molt que hi puguin sentir". En Marc sempre començava les seves classes de literatura amb una màxima seva. No és que en tingués tantes com classes feia, sinó que les anava repetint o inventant segons li venia de gust al entrar a l'aula.
Molts dels alumnes no s'escoltaven aquelles frases. Bé, la majoria dels alumnes no escoltaven ni aquelles frases ni la resta de la seva oratòria. I era una pena, perquè interessés o no el que deia, en Marc executava amb un brillant programa les seves argumentacions. Tant és així que els pocs que l'escoltaven, sempre, acabaven la classe movent el cap amunt i avall amb un ritme constant i sense fi.
Entre els seus deixebles hi havia una noia, la Marta. Li encantava la literatura, adorava en Marc; es desfeia quan el sentia parlar. Quina dicció, quina gestualitat! I quan li posava la mà al damunt de l'espatlla... Aleshores sí que estava perduda. No ho podia suportar, deixava anar un sospir i entregava el seu cos als somnis més obscurs.
En Marc no queia en les provocacions de les seves alumnes, que tot sovint anaven més destapades que vestides; però sí feia molt de cas al que li deien. Escoltava als alumnes, es preocupava pel que deien. I molts cops no els contestava. Alguns s'enfadaven per no sentir resposta. D'altres esperaven molt més que altres preguntes. I per això no el tenien en compte.
Però passats els anys, durant l'enterrament d'en Marc, tots ells escoltaren les seves respostes mentre el silenci s'apoderava del cementiri.
4 comentaris:
A vegades un no valora el que té fins que ho perd. Una cosa, crec que podries col·laborar en l'ombra del crim, t'estàs tornant molt " negrot"!!!!
hahahaha. DOncs sí, s'està tornant negrot. Si vols fer una col·laboració, hi tens les portes obertes.
Fans meves, no us exalteu! El personatge d'avui mor passats uns anys, ningú el mata!!
Com deia un profe d'uni que vaig tenir i que no suportava:
-Al final? Al final només hi ha una cosa clara: La mort!
Realment moltes coses,persones i coses, no els hi donem valor per el sol fet que les considerem normals, lògiques, pesades i eternes. Quan algú marxa sempre trobem que tot és molt relatiu i que al final què...? Però tornem a pecar.
Publica un comentari a l'entrada