De fitxes

-Josep, et donaré unes fitxes perquè les col·loquis on vulguis-. Digué en Joan mentre feia un mos a l'entrepà de pernil serrà que li havia preparat sa mare.

-D'acord. Així que puc fer amb elles el que em vingui de gust, no?-. Respongué en Josep amb les fitxes ja a la mà i amb cara d'intrigat.

-Sí, sí. Tu ets qui mana. Tu tens la decisió i l'acció. Ningú et criticarà perquè les posis a un lloc o a un altre. Normalment ho faig jo això, ja ho saps, però haig d'ensenyar-te com es fan les coses; aviat seràs tu qui ho faci sempre-. Aclarí en Joan després de fer un glop d'aigua.

-Aleshores, resumint; a veure si ho he entès bé. Tinc les fitxes a la mà. Tinc una esfera, on ja hi ha unes altres fitxes, que em servirà per col·locar-les... on vulgui, no?

-Sí, sí, Josep, no siguis pesat. És fàcil d'entendre. Unes fitxes, un taulell... Fins i tot els nens saben què fer.

-Sí, però tu i jo no som nens, no? -Preguntà en Josep al mateix temps que sacsejava les fitxes.

-En el fons tots som nens-. Reflexionà en Joan abans de tornar a mossegar un entrepà que cada cop era més petit. -I deixa de moure les fitxes! Encara les faràs malbé! S'ha d'anar en compte!-.

-Malbé? Són fitxes o no? Les fitxes no s'espatllen.

-Tot s'espatlla, Josep; tot-. En Joan contestà movent el cap d'un costat a l'altre, indicant cansament en les respostes.

-Nosaltres també?-. Preguntà en Josep mostrant cara de sorpresa.

-Nosaltres no, nosaltres som més que tot.

-Aleshores ja sé què fer amb les fitxes. Me les menjaré.