De fruits

Asseguts a la vora de l’arbre que creava pomes a l’estiu i les alliberava, poc després, per donar pas a altres vides; el mestre li digué a l’alumne.

-És impossible escriure més del que llegeixes. És absurd. No provis de fer-ho mai, perquè deixaràs d’escriure i oblidaràs les lletres.

-I això, mestre, per què?

-Estimat alumne, quan un escriu tan sols executa una imperfecta i bruta còpia d’allò que ha llegit. I si només ha llegit una cosa, serà impossible que li surti una còpia corrompuda, no? El més segur és que repeteixi exactament el que ha llegit. En canvi, si llegeix dues coses, al copiar-les, les barrejarà. Agafarà unes coses d’una i unes altres de l’altra; esdevenint una imperfecció total.

-I això, mestre, per què?

-No hi ha res que es pugui crear. Des del moment de la creació -divina o no- tot està fet. A vegades descobrim coses noves, si més no, ens creiem que són noves; però el cert és que ja existeixen i passen a ser noves per nosaltres. El mateix passa amb l’escriptura. Llegim una cosa nova, nova per a nosaltres, perquè no ho és per a qui l’escriu, i ens pensem que és nou. Aleshores adquirim això que és nou i passa a ser vell, perquè ho repetim; però com ho ajuntem amb alguna altra cosa nova –que de ben cert ja és vella-, creem una nova experiència –per a algú altre-.

-I això, mestre, per què?

-És de suposar que és així perquè intentem ser feliços.

-I això, mestre, per què?

-Perquè creiem que quan siguem feliços tindrem un estadi superior; encara que, estimat alumne, res més lluny de la realitat. Només serem feliços mentre provem de ser feliços. Només aprendrem a escriure mentre aprenem a llegir.