De dalt

El sol em crema tant que haig de tancar els ulls. Amb prou feines aconsegueixo obrir-los un xic i veure les ombres que circulen per sota. La brisa matinal em salva de la calor que hauria passat en un dia sense vent. Però el dolor de les mans i dels peus no me'l treu ningú. Encara recordo les paraules del savi, que em deia que el dolor és psicològic. Sí, encara ho recordo maleint-lo. Les gotes de sang que broten de mi no són fruit de la Psique, ni tampoc els crits que provoquen els nervis trencats. 

I mentrestant, la vida segueix igual; la gent passejant, amb bosses, amb la família, o sols, què més dóna. Tan de bo s'aturessin, deixessin de ser feliços i, per què no dir-ho, tan de bo em canviés amb ells el meu dolor. Sé que no ho hauria de dir, però és així. Jo també sóc egoista i no vull rebre sempre més que els altres. Per què jo? Per què ells no s'aturen i em miren? Per què ells m'ignoren? A cas el meu cor no és com el d'ells? A cas la meva vida no ha de ser conduïda per Déu com la d'ells?

Millor tornar a tancar els ulls. Millor oblidar la lluita i l'esperança. Ja no em queda fe. Aquí, sol, abandonat i sense ni tan sols la misericòrdia de ma mare. De què serveix la família si el pare, que t'ha de protegir de tot, que t'ha de cuidar i donar resposta als teus crits d'auxili, no fa res més que contemplar-me i vanagloriar-se d'haver-me deixat aquí dalt?

Quan la tristor s'apoderi de mi en faran una obra, em faran màrtir; però més enllà de tanta lletra, tan sols voldria baixar d'aquí dalt.