De cames

Pujaves al cotxe, com cada tarda, i jo et mirava des de la finestra de casa meva. Ho feies amb tanta elegància; eres tan curosa que mai ningú va poder veure res que no toqués. La teva gracilitat intocable, el teu canvi de cames al recolzar-te en el seient... Ningú mai ens va il·luminar com tu. Teníem només tretze anys i en tu veiem molt més que una dona madura i ben vestida. El teu somriure era com l'esmorzar que ens preparava l'àvia, era gran i lleuger, sempre apetitós. Les teves cames eren tan blanques i fines que, quan les posaves una a sobre de l'altra semblaven dues espases lluitant per personificar la sensualitat. Els teus malucs ens tornaven boigs; ja pots comptar, no havíem arribat a l'adolescència que, per nosaltres, ja ho havíem vist tot. Caminaves descompensant les rectes infernals de la rutina diària, les teves formes eren els nostres somnis esculpits. No només per la teva cintura estreta t'haguéssim agafat si algú de nosaltres hagués tingut valor. No només t'hauríem acariciat els teus cabells llargs, mentre et besàvem el coll. Molt més, que no és res. 

Qualsevol del grup hauria pogut tancar els ulls i veure't amb claredat, ningú gosava mai parlar malament quan passaves pel costat, tots ens quedàvem bocabadats, admirant el somriure que ens dedicaves, cada tarda; conscient de què sempre, sempre, t'estàvem espiant.

Ara, tants anys després, no m'acontento amb cap dels verds que es mouen pels prats en plena primavera; ni quan el ventet d'abril fa moure l'espiga, ni quan els colors es tornen prisma reflectits al cel. Res pot fer-me sentir el que tu ens prestaves sense donar-nos res.