De sucre

Ep Jaume, no hauries d’estar treballant avui? Sí Blai, sí... Hauria... però el cel està tan roig, i la fira està tan plena de noies, que no me n’he pogut estar. I tu? Jo també Jaume, aquesta sínia que gira i gira em té boig. M’agrada venir i pujar, m’agrada que s’aturi de cop i les noies s’atabalin. A vegades parlo amb en Marc, el noiet que, des de fa un mes, treballa donant-li a la palanca; li dono un euro i ens deixa aturats uns segons en el punt més alt. Aleshores jo aprofito per calmar a la noia que hagi pujat amb mi; sí, Jaume, si vols podem anar-hi, ara no hi ha massa gent, busquem un parell de verges que tinguin ganes de festa i pugem-hi. Ja veuràs, tot és tan pur des d’allà dalt. Ara som joves i, la veritat, Jaume, la feina no m’omple.

Poder veure les estrelles sortir per l’altra costat de la ciutat, mentre en aquest  encara es viu el roig i el blau... Sí, això sí que és vida. Anar a tirar amb l’escopeta, vacil·lar a les noietes i regalar el que em toqui, això no té res a veure amb la mort laboral. Diuen que han posat una atracció per a majors de vint-i-un; tu creus que ens deixaran passar? Jo ja camino com home; mira, veus com fumo, no creus que em deixaran entrar? Si som els reis dels autos de xoc, ja no hi ha qui ens pari; anem-hi. Oblida’t de la feina i anem a divertir-nos! A més, no crec que ens trobin a faltar, més aviat el cap es posarà content. I no t’agradaria treballar aquí, Blai? No creus que aquest és el nostre lloc? No, Jaume, aquí venim a veure i viure, no pas a moure i morir.