De successions

Entro al taxi pensant en tot el que deixo a l'aeroport, no es tracta només d'un amor d'estiu que marxa cap a la seva ciutat, és molt més el que, en breu, pujarà a un avió transoceànic. Podria pensar que aquest home tan servicial, que m'ha obert la porta i ara em duu cap a casa, és un servidor de Déu que vol ajudar-me en aquests moments difícils. Em dóna conversa i prova de parlar de futbol amb mi, però aviat nota que aquest tema no em farà allargar la conversa; canvia de subjecte i parla del temps. Aquí és quan jo entro en joc i li comento que el temps ho és tot. Ell em comenta que aquesta setmana serà molt freda i que, segur, la gent acabarà agafant un refredat; però jo no li parlo d'aquest temps, sinó del temps que permet que les coses passin; de la dimensió de les successions… i em poso a plorar. Ell no m'entén, diu que només volia donar-me conversa; però sé que és fals, ell és en aquest cotxe per alguna cosa, algú li ha donat una llicència, algú li ha venut el taxi, algú l'ha col·locat en el número nou de la cua de l'aeroport, just abans del taxi que ha servit pel senyor que tenia al meu darrere a la cua.

Irritat i molest per la seva actitud falsa, em trec la cartera de la butxaca, l'obro i, després d'agafar un bitllet de vint euros, li tiro i, aprofitant un semàfor en vermell, surto del cotxe. El taxista obre la finestra i m'escridassa, a mi m'és igual què digui; sé que no ho diu de pròpia voluntat; algú li ha fet dir-ho. La gent del carrer em mira mentre passo per la calçada, jo baixo el cap i continuo caminant, però en arribar a la vorera em poso ben recte i insulto a tothom a qui, segons el meu parer, em mira. A més de menysprear-los, els hi recordo que no són ningú, que la seva personalitat és una broma del destí i que, per més inri, jo tampoc no sóc ningú.