Sona el despertador i un romà s'alça. Al seu costat un grec es fa l'adormit; no vol llevar-se, però està clar que ja està despert. El soroll de les armadures romanes l'han despertat. Maleïts romans, sempre amb els seus cuirs i vestits de llauna -diu en veu baixa-. T'he sentit, grec traïdor, no pensis que no sé el que penses, sóc conscient que, si fos per tu, em clavaries una daga per l'esquena -li respon-.
Tots dos ja vestits escalfen encara més la discussió, que gairebé arriba a les mans; però no volen ser castigats; així que, per consell del grec, ho deixen estar i, amb posat seriós, es disposen a sortir de l'habitació. Estan gravats a totes hores, són rates en ple experiment científic, no pas mediàtic. Els científics més importants del país s'han desplaçat fins al petit poble on els van trobar per estudiar, amb total dedicació, la seva causa. Primer de tot, volen saber com s'ho han fet per sobreviure tants anys; després, esbrinar com és que durant tot aquest temps ningú no n'ha sabut res, d'ells; i, finalment, veure si els seus costums coincideixen amb tot el que els arqueòlegs han anat promulgant.
Ara els tenen a prop, no fa falta crear hipòtesis, poden veure què fan al matí, quines rutines diàries segueixen i quin sentit li donen a la vida. Això sí, ho han de fer plegats, en un context força dissemblant al que ocorria fa tant de temps, en una casa prefabricada amb pladur i convivint amb un altre prototip històric.
No tenen nom que valgui, un és un romà i l'altre un grec; qualsevol personificació convertiria l'experiment en una farsa, ja que el que volen els estudiosos és certificar el moviment d'una època, no pas el d'un personatge en qüestió.
Esmorzen plegats cola-cao i galetes; veuen la televisió i intenten aprendre per a què serveix un ordinador; sense èxit, és clar. Aguanten així vint-i-quatre hores, després de les quals el cap de la investigació fa una roda de premsa multitudinària parlant del gran succés mundial. Mentre fa el discurs, la casa es crema i els dos inquilins moren. Acte seguit entren els forenses que, fregant-se les mans, veuen com l'experiment passa, ara, a les seves arques.
4 comentaris:
un romà i un grec junts? no me'ls imagino fora del camp de batalla! sort que gràcies a la literatura es pot fer volar la imaginació...
A mi m'ha sobtat més que tinguessin despertador...
Carai, em sembla que avui dius moltes moltes coses en una.
El conte d'avui és dels més sucosos, pel que fa a contingut, que has publicat.
En qualsevol cas, l'anacronisme i la manca de versemblança, des del punt de vista purament analític, estan molt ben aconseguits.
I la sensació d'absurd que revesteix gran part de les accions humanes, també.
Ratolins de laboratori, que, tal vegada, poden resultar més útils morts que vius.
@Judith: a vegades penso que existeix més imaginació a la vida real que als llibres...
@Llàbiro: hehe; perquè estan en el món actual...
@Anna: Moltes gràcies per la floreta; això sí, no busco que tots tinguin suquet, a vegades amb un sol tema n'hi ha prou per dir molt, no? En aquest cas m'ha vingut de gust explorar aquests trets que defineixes i alguns més.
Salut!
Publica un comentari a l'entrada