De moments

El bus número cinquanta-set s'apropava pel carrer major, el Joan esperava pacient, amb tranquil·litat; no tenia pressa per anar al metge, però ho havia de fer. Un cop a la parada, s'obriren les portes i pujà; saludà al conductor i, en acabar de validar el tiquet, segué a l'únic seient lliure que hi havia. Estava en un espai de quatre, al costat d'una senyora gran i encarat a dues noies; d'uns trenta anys. Una era morena i l'altra, que tenia just davant, era rossa. En veure-la es va quedar encisat, per dins es deia que mai havia vist una noia tan guapa. Li agradaven els seus cabells llargs i fins; els seus ulls de forma de castanya i el seu nasset, que juntament amb els seus llavis petitonets, li atorgaven una cara ben juvenil. Era prima de constitució, amb l'esquena de poca amplada, i tenia unes llargues cames que provocaven una situació que, als pocs minuts d'estar en marxa, ja agradava al Joan; els genolls es tocaven en cada gir, primer demanant-se perdó, després tan sols mirant-se. Li deuria treure només un o dos anys, però s'havia enamorat. No la coneixia, però podia veure, a través de la seva mirada, que el seu cor era pur. A més, portava un llibre sobre les cames, d'un autor molt conegut per ell; un fet que encara el va fer embogir més. S'estava creant unes expectatives molt altes; pensava que una dona com aquella no la tornaria a trobar mai més. Endut per l'enamorament, li preguntava d'on era, què feia i on vivia. Xerraren durant mitja hora i, finalment, ella li va donar el telèfon. Ell li va agafar la mà, tremolant, i va baixar a la següent parada. 

A la consulta esperava pacient a la sala d'espera; no tenia pressa. Al costat hi havia una dona de la seva edat, morena, amb un somriure encisador, alta i corpulent. Va quedar encantat de la seva bellesa i no va poder-se resistir. Començà a xerrar amb ella amb la il·lusió de convertir-la en la seva dona.