De llocs

Un joc on els que juguen no participen. Un lloc on els que lloguen no parteixen. Un cop on els que culpen no pateixen.

Ningú em va cridar, vaig ésser condemnat a portar el ferro per forjar. Tothom m'escridassava, vaig ésser condecorat amb un seguit de ferros per portar.

Al forat de la vergonya hi cauen els justos i els injustos, perquè, siguem sincers, no crec que qui decideixi les raons per caure-hi sigui més just o més injust que qui mai ha cregut en la justícia o en la injustícia. Els galons galopen per cada glop que faig a la salut dels saludats a la porta que els dóna la benvinguda. Ells passen, treballen i cauen; jo els deixo passar, o no, però mai ni treballo ni caic.

La vida em sembla una desgràcia vista des d'aquí, des d'un punt final en el que els participants arriben amb falses promeses que, en creuar la porta, es veuen esmicolades. La vida em sembla poca cosa, i potser m'ho sembla perquè jo no tinc vida, només tinc unes mans plenes de durícies i un cap vermell com la sang dels infidels; i dels fidels, clar.

Un joc on els que juguen no participen. Un lloc on els que lloguen no parteixen. Un cop on els que culpen no pateixen...