De llengües

Ens vam conèixer gràcies a la llum; la llum d’una nit fosca que no il·luminava a ningú dels que estàvem a la platja. Tres-centes veus cridant i saltant al ritme d’una nova cançó sense melodia; tothom embriagat d’alegria i tu... tu caminaves amb els braços caiguts. Recorries la part més pròxima de l’aigua, amb les sabates a la mà esquerra, i la mà dreta fregant-se els dits polze i cor. Portaves una samarreta negra, no duies pantalons i caminaves sense pressa. Els teus cabells negres lligaven amb tot, i fins i tot van lligar amb mi quan, seguint-te d’incògnit, et vas adonar que jo no estava ballant amb la resta d’inadaptats. Vas girar-te cap al costat, mirant com la multitud embogia i saltava i s’abraçava, vas veure’m a mi, amb la meva cara de trist, amb les meves ulleres negres i aquella barba mal afaitada, que encara enfosquia més el meu rostre. 

En aquell moment em volia morir, tenia una gernació de persones al meu costat, però notava que no les veies, només em miraves a mi, i jo em vaig ajupir, però els teus ulls foscos em van seguir i, després d’un llarg instant, vas venir corrents, em vas agafar la mà i em vas arrossegar tan lluny com vas poder. Sense roba a sobre vam córrer per la platja, fins que es va acabar la sorra i va aparèixer l’escullera; em vas besar i l’aigua va ser nostra. Vàrem nadar durant una hora, sense presses, agafant-nos, besant-nos, recorrent tota l’escarpada costa de la zona. No hi havia lluna, no hi havia llum. No ens veiem l’un a l’altre sota l’aigua, però les nostres mans no es deixaven anar ni un sol instant. En arribar a aquella caleta em vas tombar sobre la sorra, em vas fer l’amor i, quan t’anava a dir qualsevol floreta, vaig recordar que encara no havíem ni parlat. Vaig deixar que recolzessis el teu cap a la meva espatlla, vaig deixar que miressis al cel, buscant una estrella que, per fi, il·luminés la nit, però no hi era; no vam veure’n cap ni tan sols quan et vaig dir, en francès, que t’estimava.