Des d'aquí dins, amb una agradable olor a torrada poc cremada; recordo aquells dies, ja jubilats, en els que vivíem a prop de la sorra, veient des del llit com les onades s'enfilaven per sobre dels grans rocs de l'escullera. Queden tan lluny, que ja no puc ni recordar quan va ser que vàrem deixar de treballar. Estàvem els dos cansats d'arribar a casa sense haver marxat; massa temps plegats, discutint dels nostres projectes laborals i intel·lectuals, presos de la passió que sempre ens ha caracteritzat per treballar; tot el dia rere una feina ben feta. I és que el temps va passar i vam creure que units faríem més força, per això vam crear el nostre estudi. Qui sap si vam fer bé, però els nostres fills ja ens ho reclamaven temps enrere. Calia donar aquest pas, i ho vam fer convençuts que, si les coses no sortien, podíem tornar al moment cronològic que haguéssim volgut. Tants anys fent feina per separat, jo anava de cul i tu també; però ens agradava, va ser una època molt moguda, aixecant una família i anant amunt i avall, cadascú amb els seus somnis sota el braç, venent il·lusions i creant-ne de noves. Més endavant vingueren el segon i el primer fill; tots dos preciosos, què puc dir que no digui un bon pare. Les feines que teníem no ens agradaven, però les fèiem. El nostre enamorament segellat, viatges de parella i el dia que ens vam conèixer. Les agulles giraven com volien i les eres venien més que anaven. Jo era un rebel desenganxat de tot, el meu món es forjava a base de tertúlies i amistats profundes. Portava el cotxe a tota velocitat, gairebé tan ràpid com transcorria la meva vida entre cigarret i cigarret. Les primeres cerveses vingueren amb mals de cap, mentre jo deixava de ser un adolescent, tot just abans de pentinar-me en clenxa i portar pantalons de pana. A l'escola un ho passa bé, si vol, però el record que en tinc no és dels millors; i això que el tinc ben present, com si fos ahir que escoltava les primeres classes de llengua. I ara aquí estic, als teus braços, mare, mirant-te mentre em mires amb tendresa i plores emocionada.
3 comentaris:
Que bonic. El temps que tira enrere. La inversió del record, però, malgrat tot, la certesa del tempus fugit.
Molt bonic i emotiu, Yves.
tant de bo tothom poguéssim arribar a fer un resum cronològic tan maco com aquest!!! m'encanta!
@Anna: buscava l'emoció i l'homenatge a les mares...
@Judith: pe`ro l'objectiu no és arribar a jubilar-se, no? sió viure ara, ara, ara!!!! :-)
Publica un comentari a l'entrada