De calidesa

La Joana es dirigí cap a la porta en sentir el timbre; portava uns texans molt ajustats i una brusa blanca amb un parell de botons que deixaven entreveure l’escot. Descalça, sense sabates ni mitjons, pujà el volum de la música i, acte seguit, obrí la porta.

Ell estava a l’altre costat, quiet, atemorit.  Ella l’agafà de la mà i el féu entrar. El dugué fins el sofà i segueren tots dos junts. La nit era càlida, massa càlida perquè dues mirades com aquelles no es trobessin a mig camí. Intentaren no pujar el cap, sobretot ell, provà de resistir-se, però només veure com ella es mossegava els llavis, un neguit li recorregué les venes, escalfant-lo i posant-lo a prova. Tenien les dues mans enganxades; ningú, per fort que fos, hagués pogut separar-los. Sabien que no feien bé;  estaven segurs que la melodia que els acompanyava no era bona i que la genial idea, d’ella, de pujar el volum, no feia altra cosa que privar-los de conversa. Per què parlar si ja ho tens tot dit? Per què parlar si només diràs una mentida rere una altra? Per què amagar-se entre frases suaus que no respecten l’obscuritat dels seus cors?

No hi hagué remei i els llavis d’ambdós s’ajuntaren creant una força única i estratosfèrica. Si els ho haguessis preguntat, ho haguessin negat; si els ho haguessis proposat, mai no ho haurien fet. Però ara estaven els dos nus, sobre el sofà, acariciant-se cada part del seu cos, besant-se a l’entrada del cor. Els crits que feien no eren de dolor, però sens dubte els seus actes en comportaven. Era massa ràpida la velocitat de la seva sang, era massa fort l’esma del seu interior; però estaven vius; com a mínim durant una hora visqueren al màxim, sense que els dits anulars prenguessin partit. I no els importà anar morint, a poc a poc; lentament, perdent aire mentre es besaren.