De caducitat

S'agrupen com ho fan les aus al mig d'una plaça plena de vailets donant pipes; però no ho són. Porten motxilles penjant, vestits trencats i un amor ben gran a sa família. Comenten el que troben, principalment s'ho guarden per a ells -i per als seus-; però també comparteixen el que poden, ja saben quines preferències té cadascú.

Una d'elles duu els cabells enganxosos, són d'un color brut marronós, però se'ls neteja cada dia, o cada dos. Va ben vestida, senzilla, amb un abric llarg i unes sabates barates. No porta més ornamentació que l'esperit d'ajuda; ni polseres, ni arracades, ni penjolls. Parla amb calma i sempre mira als ulls; un fet que agraeixen els seus companys de recapte. No tan sols per l'exquisit color gris que gasten, sinó també per la sinceritat que desprenen.

Un altre és més barroer, si fa falta empeny a la resta, i no coneix la dutxa des de fa setmanes; però no treu que el seu cor sigui, sota una gran cuirassa, tou com el tomàquet florit que ha recollit avui. Vesteix sempre igual i la seva cara ha adquirit un morè poc solar.

Tot sobre la vorera, bosses i bosses plenes de menjar; rebuig de rics i no tan rics, sobres de pobres que alimenten els més necessitats. I ella enmig de tots ells, buscant també. Usant el seu allargat nas com a guia alimentària i les seves ungles com a ganivet afilat. Ella és del barri, els altres no, així que creu que és seu. Però no ho diu, no pot dir-ho. I enduta per la ràbia orina i marxa, entre crits.

Ells segueixen allà, com els coloms, són animals, com tu i com jo, però amb més d'una diferència. Recullen tot el que poden i, abans de marxar, un d'ells deixa anar: cal deixar-ho tot bé; no sigui que després vinguin els llops....