Marxen les gavines del cel. Fugen els cérvols de la muntanya. S'escapen les rates del clavegueram. Es queden els humans a les seves cases. Les xemeneies escupen fum negre ple d'odi i de tristor. Es confonen els núvols amb la boira. La ciutat està perduda en un país sense sentit. No es veuen nens pels carrers. No se senten criatures jugant a la pilota. Les biblioteques estan buides i les televisions plenes. A poc a poc anem esborrant les paraules que tant ens agradaven.
No són ells ni nosaltres. Som tots. Hem construït una societat que critica. Hem fabricat persones sense valors. Ara estem a mercè d'aprofitats radicals que ens volen controlar. No importa de quin costat. Quan menys sapiguem, més propers a ells serem.
Els arbres ja no es cuiden. Moren. Es desfullen. Les branques es podreixen i cauen a terra. Ningú les aparta. Són la imatge de cementiri que hem conreat. Amb la fusta corcada farem creus. Algun dia algú les venerarà.
3 comentaris:
no creus que amb la crisi que estem patint la gent mira menys la tv???? a veure si hi ha sort i els nens tornen a jugar al carrer...
Trist molt trist. No sé si arribarà aquest desastre però sembla que juguem estirar la cord i u dia es trencarà.
@Judith: jo diria que és el contrari...
@Gemma: Aviat es trencarà...
Publica un comentari a l'entrada