Silenci. Veus. Silenci. Gent. Silenci. Aglomaracions. Silenci. I s'acaba.
Des del replà més alt, on els cavalls esperen els seus genets, ells dos -dues persones desconegudes- carreguen les cadires de muntar i un parell de sacs. Ho fan ràpid. Però sense pressa. No volen perdre tot el gra, que han recollit durant el cap de setmana, pel camí de tornada.
Quan acaben pugen amb elegància sobre els seus pura sang. Primer posen una mà per agafar-se amb força, després col·loquen un peu dins de l'estrep i, finalment, fant un saltiró per arribar a sobre del llom de l'estimat animal.
Alliberen les regnes i comencen a baixar. Van direcció a la plaça. Han quedat allà. Però quan ja han cavalcat uns quatre metres, veuen a l'horitzó una manada de cavalls. Marxen a corre-cuita per un camí alternatiu. Ells volen atrapar-los i els persegueixen. Van al galop. Corren i corren. No els atrapen. Mai els agafen. Corren com corria el Compte Arnau: "Correràs, correràs, i mai t'aturaràs".
Silenci. Veus. Silenci. Gent. Silenci. Aglomaracions. Silenci. I comença.
4 comentaris:
Estan dins un bucle ? Maleits com una ànima en pena ?
no els atraparan mai, pq ells no volen que els atrapin...
Corren i corren, segur que de tan correr ja han perdut tot el gra...Tura.
@Gemma: Potser sí, el compte Arnau hi era...
@Judith: aquesta condició és força important...
@Tura: i qui perd el gra, perd el menjar.
Publica un comentari a l'entrada